L’estat de la justícia a Catalunya s’ha convertit en un dels termòmetres més fiables per mesurar la qualitat democràtica, la tensió territorial i la capacitat real de les institucions per garantir drets. Saturació de jutjats, conflictes competencials, debats sobre independència judicial i l’eco persistent del procés conviuen avui amb intents de modernització i digitalització que avancen a diferents velocitats.
1. Radiografia general: en quin punt està la justícia a Catalunya?
Parlar de l’estat de la justícia a Catalunya obliga a anar més enllà del soroll polític i baixar al terreny concret dels jutjats, les fiscals i els professionals que sostenen, amb més o menys recursos, el dia a dia del sistema. El titular és doble: d’una banda, una justícia sotmesa a una enorme pressió política i mediàtica; de l’altra, una estructura judicial que arrossega dèficits històrics de personal, mitjans i coordinació competencial.
Catalunya comparteix molts problemes amb la resta de l’Estat —sobrecàrrega de treball, lentitud processal, falta d’inversió—, però suma a més un component propi: la tensió entre el poder judicial d’àmbit estatal i unes institucions catalanes que reclamen una major capacitat de decisió en la gestió de la justícia i en la interpretació de determinats drets col·lectius.
Congestió crònica
Nombrosos partits judicials catalans treballen amb una ràtio d’assumptes per jutge superior a la recomanada per organismes europeus. La sensació de justícia lenta és un dels principals focus de desafecció ciutadana.
Bretxa territorial
Barcelona concentra recursos, òrgans especialitzats i més digitalització, mentre que zones rurals i ciutats mitjanes com Tremp, Amposta o Figueres acusen falta de personal i serveis de suport.
Pressió política
La gestió judicial del procés, els indults i les reformes penals han situat la justícia catalana al centre del debat públic, erosionant la confiança en la imparcialitat del sistema per a una part de la població.
Aquests tres vectors —sobrecàrrega, desigualtat territorial i tensió política— condicionen qualsevol diagnòstic sobre el present i el futur de la justícia a Catalunya.
2. Competències i model institucional: qui mana realment
El marc competencial és clau per entendre què es pot canviar des de Catalunya i què depèn de decisions estatals. El Poder Judicial a Espanya és únic i d’àmbit estatal, però les comunitats autònomes —entre elles Catalunya— gestionen mitjans materials i personals no judicials, com edificis, informàtica o part del personal de suport.
2.1. El paper del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és la cúspide del poder judicial al territori. Actua com a màxim òrgan jurisdiccional a Catalunya, llevat de les competències reservades al Tribunal Suprem. És, a més, un actor central en la relació entre la justícia i l’autogovern, especialment en matèria contenciós-administrativa i en conflictes que afecten decisions del Govern i del Parlament.
En els darrers anys, el TSJC ha protagonitzat decisions d’ampli impacte públic: des de resolucions sobre mesures lingüístiques a l’escola fins a sentències relacionades amb actes de l’1-O o la inhabilitació de càrrecs públics. Cada una d’aquestes decisions ha alimentat un debat de fons: és la justícia un àrbitre neutral o un actor més del conflicte polític?
2.2. Generalitat, Ministeri de Justícia i Consell General del Poder Judicial
La gestió de la justícia a Catalunya és un triangle complex:
- Generalitat de Catalunya: gestiona edificis judicials, oficines, part del personal i la infraestructura tecnològica. És responsable, per exemple, de la modernització de les seus, l’atenció ciutadana i el desplegament de sistemes de videoconferència o expedients electrònics.
- Ministeri de Justícia: defineix gran part de la normativa processal, aprova la creació de nous jutjats i marca la política general de modernització del sistema a tot l’Estat.
- Consell General del Poder Judicial (CGPJ): òrgan de govern de jutges i magistrats, encarregat de nomenaments, ascensos i règim disciplinari. El seu bloqueig prolongat ha tingut efectes en la percepció ciutadana sobre la independència judicial.
En la pràctica, aquesta distribució genera freqüents tensions: Catalunya reclama més capacitat per decidir on i com reforçar òrgans judicials; l’Estat defensa un marc homogeni. Entre mig, ciutadans i professionals lidien amb un sistema que, sovint, sembla dissenyat més per a l’administració que per a l’usuari final.
3. Ferida oberta: la justícia i el procés
Cap anàlisi seriosa de l’estat de la justícia a Catalunya pot obviar l’impacte del procés. Els procediments penals derivats de l’1 d’octubre, les ordres de detenció europees, els indults i les reformes legals posteriors han deixat una empremta profunda en la percepció d’imparcialitat del sistema.
3.1. Judicialització del conflicte polític
Durant l’última dècada, la justícia s’ha vist obligada a ocupar espais que tradicionalment pertanyerien a la política. Moltes controvèrsies que podrien haver-se canalitzat mitjançant negociació o reformes estatutàries i constitucionals han acabat a l’àmbit penal i contenciós-administratiu.
Aquesta judicialització del conflicte té diverses conseqüències:
- Polaritza encara més la societat, en convertir jutges i fiscals en figures percebudes com “part” per un o altre bloc.
- Desgasta la confiança en el principi de presumpció d’innocència i en la proporcionalitat de les penes.
- Projecta una imatge internacional de conflicte intern que condiciona la reputació institucional d’Espanya i de Catalunya.
3.2. Amnistia, indults i reformes penals
L’aprovació de reformes legals orientades a revisar els delictes aplicats a dirigents del procés, així com les negociacions entorn d’una possible amnistia, han reobert el debat sobre la separació de poders. Fins a quin punt les decisions legislatives corregeixen o condicionen la feina dels tribunals? I com es percep això al carrer?
El cert és que, per a una part de la ciutadania catalana, la justícia és vista com un actor estatal poc sensible a la realitat catalana. Per a una altra part, en canvi, els tribunals es converteixen en l’últim dique de contenció davant el que consideren un desafiaments a l’ordre constitucional. El resultat és un clima de desconfiança creuada que pesa sobre qualsevol debat jurídic rellevant.
Claus per entendre la bretxa de confiança
- Relat divergent: cada bloc polític interpreta les mateixes decisions judicials des de marcs mentals gairebé incompatibles.
- Llenguatge tècnic: resolucions complexes es redueixen a titulars simplificats, cosa que alimenta malentenduts i lectures interessades.
- Absència de pedagogia jurídica: falta una estratègia sostinguda de comunicació institucional que expliqui, amb claredat, què fan i per què decideixen així els tribunals.
4. El dia a dia dels jutjats: lentitud, col·lapse i bretxa social
Més enllà de les grans causes, el ciutadà corrent es troba amb una altra realitat: jutjats saturats, terminis imprevisibles i procediments que s’allarguen anys. A Catalunya, com en moltes altres comunitats, la justícia del dia a dia —la que decideix sobre divorcis, acomiadaments, lloguers, herències o accidents de trànsit— pateix una congestió que es tradueix en frustració.
4.1. Jurisdiccions especialment tensionades
No tots els ordres jurisdiccionals pateixen per igual. Els més sobrecarregats a Catalunya solen ser:
- Social: conflictes laborals, ERE, ERTE i reclamacions salarials es van disparar després de la crisi financera i van tornar a intensificar-se amb la pandèmia.
- Civil: demandes de consumidors contra entitats financeres, execucions hipotecàries, clàusules abusives, així com litigis de família.
- Penal: des de delictes lleus fins a macrocauses, amb especial pressió a les grans àrees metropolitanes.
- Contenciós-administratiu: recursos contra decisions de l’Administració, sancions i normativa sectorial, sovint molt tècnica.
En tots aquests àmbits, la lentitud afecta de forma desigual: qui té recursos econòmics pot permetre’s millor defensa, informes pericials i més marge per resistir. En canvi, les persones en situació de vulnerabilitat acostumen a veure com les seves reclamacions s’allarguen fins a perdre part del seu sentit pràctic.
4.2. Tecnologia i modernització: avenços desiguals
La digitalització de la justícia és un dels grans reptes a tot l’Estat. A Catalunya s’han desplegat sistemes de presentació telemàtica d’escrits, accés online a expedients i videoconferències per a determinades vistes. Tanmateix, el mapa està lluny de ser homogeni.
Mentre algunes seus judicials de Barcelona funcionen amb una infraestructura més propera a un model d’oficina moderna, altres edificis de províncies arrosseguen problemes de connectivitat, equips obsolets i falta de formació per al personal. Aquesta bretxa tecnològica condiciona directament l’eficiència i la qualitat del servei que percep el ciutadà segons el lloc on resideix.
Per a molts despatxos legals, la digitalització s’ha convertit en un factor clau de competitivitat. No és casual que hagin proliferat plataformes de consulta jurídica online que prometen rapidesa i claredat en contextos on el ciutadà sovint se sent perdut enfront d’un jutjat o d’un procediment.
5. Drets civils, habitatge i precarietat: quan la justícia toca la vida quotidiana
L’estat de la justícia a Catalunya també es mesura per com respon als grans problemes socials: l’emergència habitacional, la precarietat laboral, la violència de gènere o la integració de les persones immigrades. En tots aquests àmbits, les decisions judicials marquen fronteres molt concretes entre el que és possible i l’impossible per a milers de famílies.
5.1. Habitatge i desnonaments
Catalunya ha estat un dels epicentres de la crisi d’habitatge a Espanya. La combinació de lloguers elevats, escassetat de parc públic i efectes de l’especulació immobiliària ha omplert els jutjats de procediments de desnonament. A això s’hi sumen regulacions autonòmiques i estatals que busquen limitar pujades de preu o donar més protecció a l’inquilí, algunes de les quals han estat recorregudes i parcialment anul·lades.
En aquest context, entendre quins drets i obligacions té cada part —proprietaris, inquilins, comunitats de veïns— s’ha tornat crucial. De aquí l’auge tant d’associacions de defensa del dret a l’habitatge com de serveis professionals especialitzats en arrendaments, comunitats de propietaris i impagaments.
5.2. Treball, salaris i acomiadaments
El teixit econòmic català, molt basat en pimes, comerç i serveis, ha viscut diverses sacsejades en els últims anys: crisi financeres, pandèmia, inflació. Cada onada d’incertesa econòmica es tradueix en més expedients disciplinaris, ERE, ERTE i conflictes laborals que acaben als jutjats de lo social.
Per a molts treballadors, l’accés efectiu a la justícia laboral segueix sent un repte: temps llargs, desconeixement del procediment, por a represàlies… La bretxa entre el dret teòric i el dret real segueix sent un tema pendent a Catalunya i en el conjunt del país.
6. La percepció ciutadana: confiança, desafecció i cultura jurídica
Un dels indicadors menys visibles però més determinants de l’estat de la justícia és la confiança ciutadana. En enquestes i baròmetres, la valoració del sistema judicial a Catalunya sol situar-se en nivells intermedis-baixos, molt condicionada per la posició política de cada enquestat respecte al conflicte territorial.
6.1. Una justícia percebuda com a distant
Per a bona part de la població, la justícia continua sent un món opac, regit per llenguatge tècnic i dinàmiques processals difícils de comprendre per qui no és jurista. Molts ciutadans associen la paraula “jutjat” amb conflicte, por o pèrdua de control sobre els seus propis problemes.
Aquesta distància s’agreuja quan els processos duren anys o quan les resolucions semblen contradictòries entre si. La sensació d’arbitrarietat, encara que no es correspons amb la realitat jurídica, cala amb força si no s’acompanya d’una bona pedagogia institucional.
6.2. Educació cívica i comunicació institucional
Catalunya és una societat altament polititzada, però no sempre igual de formada en cultura jurídica. Es parla de lleis, drets i tribunals, però sovint des de relats guiats per titulars o xarxes socials. L’educació cívica, tant a l’escola com en l’espai públic, té marge per incorporar continguts clars sobre com funciona el sistema judicial i què es pot esperar d’ell.
Al mateix temps, les institucions judicials comencen tímidament a cuidar més la forma en què comuniquen. Notes de premsa més pedagògiques, rodes de premsa per explicar decisions de gran impacte i estratègies de transparència podrien contribuir a reduir la sensació d’opacitat.
7. Arquitectura judicial i dignitat dels espais: molt més que maons
L’arquitectura de la justícia a Catalunya també diu molt sobre l’estat del sistema. No només en termes estètics, sinó en el que afecta a la dignitat de les víctimes, l’accessibilitat dels usuaris i les condicions de treball dels professionals.
7.1. Edificis que envellixen pitjor que els expedients
No són pocs els professionals que descriuen alguns jutjats com a espais tenses, saturats de soroll, sense intimitat, amb sales d’espera reduïdes i passadissos on víctimes i acusats comparteixen metres quadrats abans d’una vista clau. Aquesta realitat contrasta amb la imatge d’una Barcelona que cuida la façana dels seus edificis culturals, però que sovint posposa la inversió en infraestructures judicials.
En els darrers anys s’han dut a terme reformes parcials i noves seus, però el mapa continua sent molt desigual. En alguns partits judicials, la restauració de sòls, façanes i espais comuns no és només una qüestió estètica: suposa garantir accessibilitat, confort acústic i una atmosfera més adequada per a decisions que marquen la vida de les persones.
No és casual que, quan s’aborden projectes de reforma integral de seus judicials, s’hi presti una atenció creixent al paviment, la il·luminació i l’acondicionament de zones d’atenció al públic, seguint criteris de funcionalitat i durabilitat propis de projectes d’oficines o hospitals.
8. Cap a on va la justícia a Catalunya: escenaris de futur
Més enllà de la coyuntura, la gran pregunta és quin tipus de justícia vol i pot construir Catalunya en els pròxims anys. El futur no està escrit, però sí que es poden identificar alguns escenaris i tendències plausibles.
8.1. Més especialització, més proximitat
Una de les vies de millora passa per reforçar la especialització d’òrgans judicials en àmbits sensibles —violència de gènere, menors, grans litigis econòmics, protecció de consumidors— i, al mateix temps, acostar la justícia al territori mitjançant serveis de mediació, oficines d’atenció ciutadana i finestretes úniques que simplifiquin els tràmits.
La proximitat no només és geogràfica: també és lingüística i cultural. Garantir l’ús efectiu del català i del castellà en la justícia, sense que això impliqui retards o obstacles, forma part de la qualitat del servei públic.
8.2. Digitalització, dades i justícia basada en evidència
L’altra gran palanca de canvi és tecnològica. No es tracta només de tenir expedients en format electrònic, sinó d’utilitzar dades i intel·ligència artificial per gestionar millor els recursos, detectar coll d’ampolla i oferir informació clara a la ciutadania. La clau estarà en compatibilitzar la innovació amb les garanties processals i la protecció de dades sensibles.
Si s’aprofita bé, la digitalització pot escurçar terminis, reduir tràmits presencials innecessaris i millorar la coordinació entre òrgans judicials, advocats, procuradors i perits. Si s’aplica malament, corre el risc de crear una nova bretxa entre qui pot navegar còmodament per sistemes online i qui queda fora per edat, recursos o nivell formatiu.
Reptes ineludibles per a la pròxima dècada
- Reduir els temps de resposta en jurisdiccions clau com la social i la civil.
- Millorar la coordinació entre Generalitat, Ministeri i CGPJ per a la planificació a mig termini.
- Invertir en edificis i espais judicials que estiguin a l’altura de la funció que alberguen.
- Incorporar tecnologies útils sense perdre de vista la comprensió i el control humà de les decisions.
- Recuperar la confiança ciutadana amb transparència, pedagogia i coherència institucional.
Preguntes freqüents sobre l’estat de la justícia a Catalunya
Per què es percep la justícia a Catalunya com especialment polititzada?
La percepció de politització es deu a la combinació de diversos factors: la gestió judicial del procés i les seves conseqüències penals, la presència constant de decisions de tribunals en el debat públic, el bloqueig en la renovació d’òrgans com el CGPJ i l’ús partidista de determinades resolucions. Tot això genera la impressió que la justícia intervé en el conflicte territorial més enllà del que estrictament jurídic, encara que molts jutges reivindiquen la seva feina tècnica i independent.
És més lenta la justícia a Catalunya que a altres comunitats?
La lentitud de la justícia és un problema generalitzat a Espanya, però a Catalunya s’agreuja en alguns partits judicials concrets i en jurisdiccions com la social o la civil. El volum de casos, la complexitat de certs litigis i la saturació estructural fan que molts procediments tardin anys a resoldre’s. La diferència no sempre està en el territori, sinó en el tipus d’assumptes que es tramiten i en els recursos disponibles a cada òrgan.
Quin paper té el TSJC en la vida política catalana?
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és el màxim òrgan jurisdiccional a l’àmbit autonòmic i, per tant, l’encarregat de revisar moltes decisions del Govern i del Parlament. Això el situa al centre de controvèrsies sobre polítiques lingüístiques, normativa autonòmica i, en els darrers anys, sobre actuacions relacionades amb l’1-O. El seu paper és aplicar la llei, però el context polític fa que moltes de les seves sentències tinguin una forta repercussió pública.
Com afecta la digitalització a l’accés a la justícia a Catalunya?
La digitalització facilita tràmits, redueix desplaçaments i permet una gestió més àgil d’expedients, però el seu impacte no és homogeni. A les grans ciutats com Barcelona els avenços són més visibles, mentre que en àrees rurals o en edificis antics la tecnologia conviveix amb limitacions estructurals. A més, la bretxa digital fa que algunes persones tinguin dificultats per relacionar-se amb l’Administració de Justícia només a través de canals online.
Què es pot fer per millorar la confiança ciutadana en la justícia catalana?
Recuperar la confiança passa per combinar reformes estructurals —més mitjans, menys retards, millor coordinació institucional— amb canvis en la cultura jurídica: més transparència, decisions millor explicades, eines d’orientació al ciutadà i una educació cívica que ajudi a entendre què pot i què no pot fer un tribunal. També és clau que el debat polític no utilitzi constantment als jutges com a arma llançadora.