Catalunya: lleis pròpies i lleis perdudes en la història

CatalunyaHistòria del dretAutogovern

Catalunya és un dels territoris d’Europa on la paraula llei va més enllà dels codis i dels butlletins oficials. Forma part de la identitat, de la memòria col·lectiva i, també, dels conflictes polítics que han marcat la seva relació amb Espanya des de fa segles. Entendre què són les lleis pròpies de Catalunya, quines es van perdre pel camí i com s’han anat recuperant és una manera privilegiada de comprendre la història del país i de l’Estat.

Aquest viatge recorre des dels Usatges de Barcelona fins a l’ Estatut d’Autonomia de 2006, passant per decrets d’abolició, guerres, constitucions, transicions i reformes. Una història de normes, però també de poder, de llengües i de formes d’entendre la justícia.

1. Abans d’Espanya: els orígens del dret propi català

Molts anys abans que existís el Regne d’Espanya, el territori que avui anomenem Catalunya ja comptava amb un sistema jurídic propi i relativament sofisticat. No es tractava d’un Estat nació modern, però sí d’un entramat de comtats i senyories amb institucions i lleis que, amb el temps, acabarien sent reconegudes com a dret català.

1.1. Els Usatges de Barcelona: un embrió de constitució

Entre els segles XI i XII apareixen els Usatges de Barcelona, una recopilació de costums, forals i decisions dels comtes que acabaria convertint-se en la base del dret català medieval.

Els Usatges no eren encara una constitució en el sentit modern, però complien diverses funcions clau:

• Codificaven costums jurídiques que s’aplicaven a la pràctica.
• Servien com a referència per a jutges i notaris.
• Limiten, de manera embrionària, el poder del comte-rei.
• Reconegien la importància dels pactes entre el sobirà i els estaments del país.

En ple feudalisme, la idea que el poder havia de respectar certes normes i que aquests «usos» tenien rang quasi sagrat anticipava una cultura política basada en el pacte més que en la imposició unilateral.

1.2. Corts catalanes i pactisme: legislar com a verb col·lectiu

A partir del segle XIII, les Corts Catalanes es consoliden com l’òrgan polític on s’acorden les lleis del Principat. Allà es reunien el rei i els tres braços o estaments: eclesiàstic, militar (noblesa) i real (representants de les ciutats).

De aquell sistema emergeix el dit pactisme català: el rei no pot legislar unilateralment, necessita el consentiment dels estaments. El fruit d’aquests acords seran les dites Constitucions i altres Drets de Catalunya, un cos normatiu que, segle a segle, anirà donant forma al dret públic i privat català.

1.3. Una personalitat jurídica dins de la Corona d’Aragó

Amb la unió dinàstica entre el Comtat de Barcelona i el Regne d’Aragó es configura la Corona d’Aragó. Però aquesta unió no esborra les diferències jurídiques: Catalunya, València, Aragó i Mallorca mantenen drets propis, corts i sistemes fiscals diferenciats. El rei és el mateix, però les lleis no.

Aquesta idea de «un rei, diversos drets» serà fonamental quan, segles més tard, es discuteixi què queda viu de l’autogovern català després de la creació del Regne d’Espanya i l’arribada dels Borbons.

2. De les Constitucions catalanes als Decrets de Nova Planta

Amb l’arribada dels Habsburg i, posteriorment, dels Borbons, la tensió entre autogovern pactat i monarquia centralitzadora es fa cada vegada més evident. El conflicte esclata amb la Guerra de Successió (1701–1714), que no va ser només una disputa dinàstica europea, sinó també un xoc de models d’Estat.

2.1. Les últimes constitucions catalanes

Durant els segles XVI i XVII, les Constitucions de Catalunya segueixen sent promulgades a les Corts i exerceixen com a marc jurídic propi. Regulen des dels impostos fins a l’organització de la justícia, passant pel paper de la llengua a l’administració.

En aquest període, Catalunya viu episodis com la Guerra dels Segadors (1640–1652), on la defensa del «dret del país» i la resistència a certes lleves i càrregues fiscals imposades des de Madrid es converteixen en part central del conflicte.

2.2. 1714: la derrota i l’abolició de les lleis pròpies

El 11 de setembre de 1714, Barcelona cau després d’un llarg assetjament a mans de les tropes borbòniques. La derrota del bàndol austriacista comporta un profund canvi jurídic. Felip V, decidit a implantar un model uniforme i centralitzat inspirat en França, promulga els Decrets de Nova Planta.

Per a Catalunya, el decret de 1716 suposa:

• L’abolició de les Constitucions i altres Drets de Catalunya.
• La desaparició de les Corts Catalanes i les seves institucions d’autogovern.
• La implantació de lleis, tribunals i organització castellana.
• La substitució progressiva del català pel castellà en l’administració de justícia i la vida oficial.

En la pràctica, el dret públic català és desmantellat. No obstant això, en l’àmbit del dret privat (contractes, herències, família…) moltes costums i normes catalanes sobreviuen, primer de facto i més tard amb un cert reconeixement.

2.3. Lleis que desapareixen… i lleis que resisteixen

L’abolició del dret públic català no significa que tot s’esborri d’un plumazo. En la pràctica, molts tribunals i notaris continuen aplicant el dret civil català com a costums. Amb el temps, l’ordreament espanyol acabarà reconeixent aquesta especificitat en diferents moments, encara que sempre amb abast limitat.

Així, el que es perd el 1714 és, sobretot, la capacitat política de produir lleis pròpies (autogovern legislatiu) i bona part de l’entramat institucional que havia sostingut aquest dret durant segles.

3. Segle XIX i primera meitat del XX: entre codis i codificacions

El segle XIX aporta un nou paradigma: la codificació. França impulsa el Code Napoléon, i el moviment s’extén per Europa. Espanya també vol el seu Codi Civil únic, però es troba amb una realitat incòmoda: l’existència de drets civils forals o especials en territoris com Catalunya, Aragó, Navarra o el País Basc.

3.1. El Codi Civil espanyol i la qüestió catalana

Quan el 1889 s’aprova el Codi Civil espanyol, s’introdueix una fórmula de compromís: el codi s’aplicarà a tot el territori, però se n’admeten «drets forals» que puguin ser conservats o compilats.

En Catalunya, això significa que institucions jurídiques pròpies com la legítima en herències, l’hereu o la pubilla, el règim de capitulacions matrimonials o certes formes contractals poden seguir vives, almenys parcialment.

3.2. La Mancomunitat i el primer impuls modern d’autogovern

En l’inici del segle XX, la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914–1925) no aporta un parlament legislatiu ple, però sí un primer intent d’ autogovern modern en clau administrativa i cultural.

Sota figures com Enric Prat de la Riba o Josep Puig i Cadafalch, la Mancomunitat impulsa carreteres, biblioteques, normalització del català i un discurs polític que reivindica la personalitat jurídica e històrica de Catalunya. Aquest discurs serà el preludi del gran salt dels anys 30.

3.3. Segona República i Estatut de Núria (1932)

Amb la Segona República, Catalunya aconsegueix un dels fets clau en la recuperació de lleis pròpies: l’ Estatut d’Autonomia de 1932, conegut com a Estatut de Núria. Per primera vegada des del 1714, es reconeix de manera clara l’existència d’un Parlament de Catalunya amb capacitat legislativa.

La Generalitat republicana pot aprovar lleis en matèries com:

• Organització institucional de l’autogovern.
• Ensenyament i cultura.
• Agricultura, obres públiques, dret civil especial en determinats àmbits, entre d’altres.

L’Estatut de Núria suposa un renascut jurídic i polític. No obstant això, serà breu: la Guerra Civil i el triomf franquista interrompran aquest procés de construcció d’un dret català modern.

4. Franco: l’ombra de la prohibició i la pervivència soterrada

La dictadura franquista (1939–1975) implica una anul·ació total de l’autogovern català. La Generalitat és ilegalitzada, el Parlament desapareix i el català és expulsat de la vida oficial. L’Estatut de 1932 queda sense efecte.

4.1. La supressió de l’autogovern

En la pràctica, Catalunya passa a regir-se exclusivament per lleis emanades del poder central. No hi ha parlament propi, no hi ha possibilitat d’aprovar lleis catalanes, i qualsevol vestigi de sobirania institucional queda esborrat del mapa polític.

4.2. El dret civil català, una resistència discreta

Tanmateix, fins i tot en aquest context autoritari, subsisteix un espai de dret civil català. Algunes institucions tradicionals són reconegudes en l’ordenament franquista, i es desenvolupen compilacions de dret civil especial, seguint la lògica ja admesa pel Codi Civil del segle XIX.

És una supervivència limitada i controlada, però suficient perquè, després de la mort de Franco, hi hagi una base sobre la qual reconstruir un cos normatiu propi més ampli.

5. La Transició: de l’Estatut de 1979 a l de 2006

Amb la Constitució de 1978 i la restauració de la democràcia, Catalunya torna a tenir la possibilitat de dotar-se de lleis pròpies dins del marc de l’Estat de les Autonomies. És l’inici d’una nova etapa d’autogovern que ja no es fonamenta en les antigues Constitucions catalanes, sinó en la combinació de Constitució espanyola i Estatut d’Autonomia.

5.1. Estatut de 1979: reconstruir la Generalitat

L’ Estatut d’Autonomia de 1979 restableix la Generalitat i el Parlament de Catalunya i reconeix un ampli catàleg de competències legislatives. Catalunya pot aprovar lleis en àmbits com:

• Sanitat, educació i cultura.
• Organització territorial i local.
• Llengua pròpia i política lingüística.
• Dret civil català (desenvolupament i compilació).

A partir dels anys 80 i 90, el Parlament comença a construir un veritable ordenament jurídic català modern, amb lleis sobre serveis socials, universitat, mitjans públics, medi ambient o consum, entre moltes d’altres.

5.2. La gran aposta de l’Estatut de 2006

El 2006 s’aprova un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, amb la intenció d’actualitzar i ampliar l’autogovern. El text és aprovat pel Parlament, negociat a les Corts Generals i refrendat a Catalunya.

Entre les seves novetats més destacades es troben:

• Una definició més precisa de Catalunya com a nació en el preàmbul.
• Un sistema competencial més detallat i ambicios.
• Una regulació avançada del dret civil català i de les institucions d’autogovern.
• Nous instruments de finançament i relació amb l’Estat.

No obstant, la trajectòria d’aquest Estatut estarà marcada pel recurso davant el Tribunal Constitucional i la posterior sentència de 2010, que retalla diversos preceptes i matitza l’abast d’altres molts.

6. Lleis pròpies de Catalunya avui: què pot legislar el Parlament?

Actualment, quan parlem de lleis pròpies de Catalunya, ens referim a les normes aprovades pel Parlament en el marc de les competències que l’Estatut i la Constitució reconeixen. No són constitucions medievals, però sí configuren un sub-sistema jurídic dins de l’ordenament espanyol.

6.1. Àmbits clau del dret català actual

Entre els àmbits on la personalitat jurídica catalana és més visible destaquen:

• Dret civil català: successions, règim econòmic matrimonial, propietat horitzontal, contractes específics, etc.
• Llengua i educació: ús del català a l’administració, l’escola i els mitjans públics.
• Organització territorial: comarques, vegueries, règim municipal.
• Serveis socials i sanitat: models propis de gestió i cobertura.
• Medi ambient, consum i comerç: regulacions específiques adaptades a la realitat econòmica catalana.

En matèria de dret privat i civil, la coexistència de normes estatals i catalanes pot generar dubtes. Per això moltes persones i empreses opten per consultar a especialistes en dret civil i contractes quan conflueixen disposicions catalanes i estatals en un mateix cas.

6.2. Quan una llei catalana pot ser anul·lada?

La coexistència entre lleis estatals i autonòmiques no està exempta de conflictes. Quan una llei catalana és impugnada davant el Tribunal Constitucional, aquest pot:

• Declarar-la plenament constitucional.
• Declarar-la inconstitucional i nul·la, total o parcialment.
• Interpretar-la de manera «conforme a la Constitució», limitant el seu abast.

En els darrers anys, normes sobre habitatge, impostos autonòmics o consultes populars han estat objecte de controvèrsia, reflectint de nou la tensió històrica entre centralització i autogovern.

7. Lleis perdudes, lleis recuperades: memòria jurídica i relat polític

Quan a Catalunya es parla de «lleis perdudes», no es tracta únicament d’un inventari d’articles derrogats. És, sobretot, un relat històric i emocional que connecta 1714 amb debats actuals com el dret a decidir o la independència.

7.1. La recuperació simbòlica: commemoracions i memòria

La Diada de l’11 de setembre commemora la caiguda de Barcelona el 1714, però també la pèrdua de les Constitucions catalanes. En discursos polítics, actes culturals i mobilitzacions socials, la referència a aquestes lleis abolides serveix per:

• Recordar un passat d’ autogovern ampli.
• Legitimar demandes actuals de major sobirania.
• Enllaçar tradició jurídica, identitat nacional i projecte polític.

7.2. La codificació moderna del dret civil català

Més enllà del pla simbòlic, les darreres dècades han vist una veritable recuperació i actualització del dret civil català a través de l’aprovació de successius llibres del Codi Civil de Catalunya. En ells es modernitzen institucions històriques i s’adapten a la realitat contemporània.

Aquest treball legislatiu mostra que, fins i tot dins del marc constitucional actual, existeix marge per desenvolupar un dret propi amb personalitat definida, encara que sovint amb negociacions i recursos creuats amb l’Estat.

7.3. Conflictes contemporanis: de l’Estatut al Procés

El cicle polític del Procés (aproximadament 2010–2019) s’alimenta, en gran part, de la percepció que el pacte estatutari de 2006 ha estat vulnerat. Quan el Tribunal Constitucional retalla l’Estatut, molts sectors interpreten que s’han tornat a «perdre lleis», aquesta vegada aprovades i votades en democràcia.

L’aprovació de lleis catalanes sobre consultes, referèndums i transitorietat jurídica el 2017, posteriorment suspeses o anul·lades pel Tribunal Constitucional, reactualitza una vella pregunta: fins a on arriba realment la capacitat de Catalunya per dictar les seves pròpies lleis?

8. Arquitectura, ciutat i dret: quan les lleis modelen el paisatge

El dret no només viu als codis, també es materialitza en el paisatge urbà. Barcelona i altres ciutats catalanes són un bon exemple de com normes històriques i contemporànies han regulat la construcció, l’ús de l’espai públic i la conservació del patrimoni.

8.1. Del Eixample de Cerdà a la protecció del modernisme

El Pla Cerdà que va donar origen a l’Eixample de Barcelona és un recordatori de fins a quin punt urbanisme i legislació van de la mà. Ordenances, alineacions, alçades màximes i usos del sòl són productes de decisions legals que han definit, al llarg de més d’un segle, com es construeixen i conserven els edificis.

En l’àmbit autonòmic i municipal, lleis i reglaments sobre patrimoni arquitectònic i rehabilitació han estat claus per a la preservació d’icones com la Sagrada Família, el Park Güell o les mançanes modernistes de l’Eixample.

8.2. Reformes, habitatge i recuperació d’espais

Les lleis catalanes en matèria d’ urbanisme, habitatge i rehabilitació influeixen directament en què es pot fer i com en edificis històrics o en comunitats de propietaris. Normes sobre accessibilitat, eficiència energètica o conservació del patrimoni han impulsat una onada de reformes integrals tant en habitatges com en locals comercials.

En barris amb edificis centenaris o sòls hidràulics originals, la rehabilitació exigeix sovint un enfocament acurat: respectar el valor històric sense renunciar a la funcionalitat actual. D’aquí que molts projectes combinïn criteris arquitectònics, tècnics i legals, inspirant-se en experiències de restauració de sòls antics i mosaics modernistes per decidir com intervenir i què conservar.

9. Catalunya i el futur de les lleis pròpies: cap a on es pot evolucionar?

Mirar la història de les lleis pròpies i lleis perdudes de Catalunya serveix també per fer-se una pregunta inevitable: quins escenaris s’obren cap al futur?

9.1. Més autogovern dins d’Espanya

Una de les opcions sobre la taula és aprofundir en un model d’ Estat compost, ja sigui mitjançant reformes constitucionals o noves interpretacions jurisprudencials que reconeguin de forma més clara la plurinacionalitat i la diversitat jurídica interna.

En aquest escenari, Catalunya podria mantenir i ampliar les seves capacitats legislatives en àmbits com el dret civil, la fiscalitat pròpia, l’habitatge o la transició ecològica, sense trencar el marc de l’Estat.

9.2. Reconnaixement internacional i dret a decidir

Una altra via, defensada per sectors independentistes, passa per situar la qüestió en el terreny del dret internacional, apel·lant al principi d’autodeterminació i a la idea que un poble amb una tradició jurídica i institucional pròpia tindria dret a decidir el seu estatus polític.

En aquest marc, les lleis catalanes no serien només normes autonòmiques, sinó potencialment el germen d’un ordenament jurídic sobirà, amb un Parlament amb competències plenes equiparables a les de qualsevol Estat.

9.3. La força de la memòria jurídica

Sigui quin sigui el desenllaç, l’experiència històrica de Catalunya mostra alguna cosa rellevant: les lleis no són meres texts tècnics. Es converteixen en símptomes d’identitat, memòria i poder. L’evocació de les Constitucions catalanes, l’abolició de 1714 o el debat sobre l’Estatut de 2006 són exemples de com cada generació reinterpreta l’herència jurídica a la llum dels seus conflictes i aspiracions.