Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): origen, dirigents, propostes i evolució recent

Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) és un dels partits clau per entendre la política catalana contemporània. Amb gairebé un segle d’història, ha passat de ser una força republicana i catalanista a la II República a convertir-se en un dels actors centrals del procés sobiranista de les últimes dècades. Origen, dirigents, propostes i evolució recent de l’ERC dibuixen una trajectòria complexa, plena de girs estratègics i de debats interns que continuen molt vius avui.

En aquest article analitzem en profunditat com va néixer l’ERC, qui han estat els seus líders més rellevants, quins són els seus principals eixos programàtics i com ha evolucionat el partit des de l’inici del procés fins a l’actualitat. Tot això amb un enfocament divulgatiu, pensat tant per a qui s’acosta per primera vegada a la política catalana com per a qui desitja una visió més estratègica i contextualitzada.

Origen d’Esquerra Republicana de Catalunya: la fundació d’un mite polític

El naixement de l’ERC se situa en un moment decisiu de la història contemporània d’Espanya: el final de la monarquia d’Alfons XIII i l’esclat de l’impuls republicà. En aquest context, el 19 de març de 1931 es va fundar Esquerra Republicana de Catalunya fruit de la convergència de tres corrents polítiques:

• El Partit Republicà Català, liderat per Lluís Companys.
• El grup L’Opinió, d’intel·lectuals catalanistes d’esquerres.
• Estat Català, el moviment independentista fundat per Francesc Macià.

L’objectiu comú d’aquestes corrents era construir un partit republicà, d’esquerres i catalanista capaç d’articular una majoria social àmpliament a favor de l’autonomia de Catalunya, en un moment en què la monarquia i el centralisme eren qüestionats en tot l’Estat. L’ERC es va definir ràpidament com “un partit nacional, popular i republicà”, amb una base social molt diversa que anava des de petits pagesos i obrers urbans fins a capes mitjanes il·lustrades.

La proclamació de la República Catalana el 1931

L’èxit electoral de l’ERC va ser immediat. En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, el partit va arrasar a Catalunya i el 14 d’abril, Francesc Macià va proclamar des del balcó de la Generalitat la República Catalana dins d’una eventual federació de repúbliques espanyoles. Després d’intenses negociacions amb el Govern provisional de la República, aquesta proclamació es va reconduir cap a la creació de la Generalitat de Catalunya com a institució d’autogovern amb un Estatut propi.

Durant la II República, l’ERC va ser el partit hegemònic a Catalunya i un actor decisiu en la política estatal. Va impulsar l’Estatut de Núria, va defensar reformes agràries i socials, i va protagonitzar alguns dels episodis més crítics del període, com els fets d’octubre del 1934, quan Lluís Companys va proclamar l’“Estat Català de la República Federal Espanyola” en protesta per l’entrada de la CEDA al Govern espanyol.

La Guerra Civil i la repressió franquista

La Guerra Civil (1936–1939) va suposar un dur cop per l’ERC. El partit va donar suport al Govern republicà i va participar activament en la defensa de la legalitat democràtica i de l’autogovern català. La derrota republicana el 1939 es va traduir en l’exili de bona part de la seva direcció i en una repressió ferotge contra els seus militants. El president Companys va ser capturat per la Gestapo a França, entregat al règim franquista i fusilat el 1940 després d’un consell de guerra sense garanties jurídiques.

Durant la llarga nit franquista, l’ERC es va mantenir viva a l’exili i a la clandestinitat interior, però va perdre presència i capacitat d’organització davant de noves forces sorgides en l’oposició antifranquista. No obstant això, va conservar un fort valor simbòlic com a partit històric del catalanisme republicà.

ERC en la Transició i la democràcia: del retorn al Parlament a la centralitat del procés

Amb la mort de Franco i l’inici de la Transició, l’ERC va aprofitar el seu llegat històric per reconstituir-se legalment i tornar a l’escena institucional. No obstant això, durant els primers anys de democràcia va estar eclipsada per altres actors del catalanisme:

• Convergència i Unió (CiU), liderada per Jordi Pujol, representava el catalanisme moderat i liberal.
• Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), vinculat al PSOE, articulava l’esquerra majoritària i el vot obrer i metropolità.

L’ERC, en canvi, es col·locava en un espai més nítidament independentista i d’esquerres, en un moment en què la independència encara no era una demanda central en la societat catalana. Això va limitar la seva capacitat de creixement electoral durant els anys 80 i bona part dels 90.

Els anys 90: renovació i gir estratègic

La dècada de 1990 va suposar un punt d’inflexió. Sota el lideratge d’Àngel Colom primer, i sobretot de Josep Lluís Carod-Rovira més tard, l’ERC va impulsar una profunda renovació organitzativa i estratègica:

• Apostà obertament per la independència de Catalunya com a objectiu polític central.
• Rejuvení els seus quadres, incorporant una nova generació de militants i dirigents.
• S’obrí a nous sectors socials més enllà del catalanisme tradicional.

Aquest gir va començar a donar fruits electorals, especialment en les eleccions autonòmiques i municipals, on l’ERC va començar a aparèixer com a tercera força amb projecció de creixement.

Els governs tripartits i l’etapa de l’Estatut

El gran salt de l’ERC va arribar amb els governs tripartits a Catalunya (2003–2010). Després de 23 anys d’hegemonia de CiU, el PSC, l’ERC i Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) van formar una coalició d’esquerres que va situar Esquerra al centre del poder autonòmic. Carod-Rovira va ser nomenat vicepresident de la Generalitat en el primer tripartit, i posteriorment Josep-Lluís Carretero i altres dirigents van ocupar carteres clau.

Aquesta etapa va estar marcada per l’elaboració i negociació del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat el 2006, parcialment retallat per les Corts espanyoles i finalment retallat de nou pel Tribunal Constitucional el 2010. Aquell fallo —molt qüestionat des d’un punt de vista polític i jurídic per part d’amplis sectors catalans— és considerat per molts analistes com un dels detonants de l’auge de l’independentisme contemporani.

Per a ciutadans, entitats i partits que entenien l’Estatut com un pacte d’autogovern refrendat a les urnes, la intervenció del Tribunal Constitucional va suposar un xoc amb les expectatives d’encaix territorial. De fet, aquest tipus de conflictes institucionals va portar molts actors socials a informar-se millor sobre
qüestions jurídiques complexes vinculades a la convivència de normes estatals i autonòmiques en àmbits tan quotidians com l’habitatge o la propietat, on també es creuen competències estatals, autonòmiques i municipals.

De l’Estatut al procés: ERC com a motor de l’independentisme

Després de la sentència del Tribunal Constitucional, les manifestacions massives de 2010 i 2012 van marcar l’inici del procés sobiranista. En aquest nou cicle, l’ERC es va consolidar com un dels motors de l’independentisme, en competència i alhora en col·laboració amb un nacionalisme convergent que també girava cap a posicions clarament secessionistes.

L’ERC va participar en les grans mobilitzacions impulsades per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, va donar suport a la consulta del 9N de 2014 i va ser una de les peces clau en les eleccions “plebiscitàries” del 27 de setembre de 2015, quan va concórrer en la coalició Junts pel Sí juntament amb CDC.

Principals dirigents de l’ERC: de Macià i Companys a Junqueras i Rovira

La història d’Esquerra Republicana es pot llegir també a través dels seus principals dirigents. Alguns d’ells formen part de l’imaginari polític català i la seva figura transcendeix al propi partit.

Cada un d’aquests dirigents ha marcat una fase distinta de l’organització: des del moment fundacional del republicanisme català dels anys 30 fins a la transformació de l’ERC en un dels actors centrals de la política catalana i espanyola en el segle XXI.

El tàndem Junqueras–Rovira

La dupla formada per Oriol Junqueras i Marta Rovira ha estat especialment influent des de principis de la dècada dels 2010. Junqueras, historiador i professor universitari, reforçà la imatge de l’ERC com a partit solvent, dialogant i, alhora, inequívocament independentista. Rovira aportà capacitat organitzativa i un discurs fortament feminista i social.

Ambdós protagonitzaren l’etapa més intensa del procés, amb la seva implicació en el referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Junqueras va ser condemnat per sedició i malversació (tipus penals ja derogats i reformulats), mentre que Rovira es va marchar a Suïssa per evitar la presó. La seva figura continua molt present en l’estructura i el relat intern del partit.

Pere Aragonès i la presidència de la Generalitat

Amb la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat el 2021, l’ERC va culminar una aspiració històrica: liderar el govern català en solitari en democràcia. El seu mandat ha estat marcat per la gestió de la pandèmia, la recuperació econòmica, la negociació amb el Govern central i la cerca d’una “vía ampla” cap a la resolució del conflicte polític.

Ideologia i propostes d’Esquerra Republicana: què defensa avui l’ERC

Encara que les etiquetes simplifiquen realitats complexes, és possible situar l’ERC al mapa polític actual de forma clara: es tracta d’un partit d’esquerra republicana, independentista i europeista. Aquests són els seus grans eixos ideològics:

Independència i dret a decidir

L’ERC defensa el dret d’autodeterminació de Catalunya i la creació d’una República Catalana reconeguda internacionalment. No obstant això, la seva estratègia ha evolucionat des de la lògica unilateral de l’1-O cap a una visió més negociada i gradual.

Actualment, el partit aposta per una solució que inclogui:

• Amnistia o solucions jurídiques àmplies per a tots els encausats del procés.
• Reconeixement polític del conflicte i de Catalunya com a subjecte polític.
• Un referèndum acordat amb l’Estat, amb garanties i reconeixement internacional.

Aquesta posició ha portat l’ERC a assumir un paper clau al Congrés dels Diputats, donant suport a investidures i pressupostos a canvi d’avançaments en matèria d’autogovern, finançament, infraestructures o desjudicialització del conflicte.

Polítiques socials, econòmiques i d’igualtat

Més enllà de la qüestió nacional, l’ERC es defineix com una força d’esquerres que prioritza la redistribució de la riquesa i la igualtat d’oportunitats. Entre les seves propostes habituals destaquen:

• Refresc de la sanitat i l’educació públiques, amb especial atenció a l’escola inclusiva i al sistema universitari.
• Polítiques actives de vivenda assequible, regulació del preu de renda i augment del parc públic.
• Transició ecològica, amb èmfasi en energies renovables, mobilitat sostenible i adaptació al canvi climàtic.
• Feminisme, perspectiva de gènere transversal i impuls de la coresponsabilitat en les cures.
• Economia productiva basada en la innovació, la digitalització i el suport a pimes i cooperatives.

L’ERC vincula moltes d’aquestes propostes a una idea de cohesió social: si la independència ha de ser viable, argumenten, requereix una societat menys desigual i més segura en termes de drets i benestar. De aquí l’èmfasi en polítiques públiques que reforcin la xarxa de serveis bàsics i la participació ciutadana.

Cultura, llengua i model de país

En el terreny cultural i lingüístic, l’ERC defensa un model de país on el català sigui la llengua central de la vida pública, sense excloure el castellà ni altres llengües dels ciutadans que viuen a Catalunya. La seva aposta passa per:

• Defensar el model d’escola catalana, amb el català com a llengua vehicular principal.
• Impulsar la cultura catalana en tots els àmbits (arts escèniques, audiovisual, música, literatura…).
• Reconèixer la diversitat interna del país, des de l’àrea metropolitana de Barcelona fins al món rural.

Aquesta visió es barreja amb una idea molt concreta d’identitat: catalana, oberta, inclusiva i basada més en la voluntat de pertinença que en l’origen. L’ERC ha insistit sovint que “és català qui viu i treballa a Catalunya i vol formar part d’aquest país”.

ERC i el procés: de l’1-O a la negociació política

El referèndum de l’1 d’octubre de 2017 és el punt d’inflexió contemporani més evident en la història de l’ERC. El partit va participar activament en l’organització de la consulta, defensada pel Govern de Carles Puigdemont malgrat la suspensió del Tribunal Constitucional.

Conseqüències judicials i reorganització interna

Després de la declaració unilateral d’independència del 27 d’octubre de 2017 i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, l’ERC es va enfrontar a un doble escenari:

• Repressió judicial i presó per a diversos dels seus líders, amb Oriol Junqueras com a figura més visible.
• Necessitat de reorganitzar la direcció, combinant dirigents a la presó, a l’exili i en llibertat.

Malgrat això, l’ERC va aconseguir mantenir i fins i tot reforçar el seu pes electoral. En les eleccions de desembre de 2017, convocades pel Govern central després del 155, el partit va quedar molt a prop de la primera posició, i en els anys posteriors va consolidar el seu paper com un dels grans actors tant al Parlament com al Congrés dels Diputats.

L’aposta pel diàleg i la “vía ampla”

Una de les característiques de l’evolució recent de l’ERC és la seva aposta pel diàleg amb l’Estat. Amb Pere Aragonès al capdavant, el partit ha defensat que, després de la fase de confrontació de 2017, era necessari obrir una etapa de desjudicialització i negociació política.

Aquesta estratègia s’ha concretat en diverses vies:

• Constitució d’una taula de diàleg entre el Govern de la Generalitat i el Govern espanyol.
• Negociació d’amnistia i reformes penals que han beneficiat a dirigents i activistes del procés.
• Ús decisiu dels vots de l’ERC al Congrés per influir en investidures i pressupostos.

Aquesta “vía ampla” —com la denomina el propi Aragonès— busca ampliar la base social de l’independentisme i evitar que el conflicte es redueixi a una lògica de blocs irreconciliables. L’aposta és arriscada: ha generat crítiques tant des de sectors independentistes més partidaris de la confrontació com des de qui veuen en l’ERC un soci necessari però incòmode per a la governabilitat a Espanya.

Govern de la Generalitat i gestió del dia a dia

La presidència de Pere Aragonès també ha posat a prova la capacitat de l’ERC per gestionar el dia a dia: pressupostos, serveis públics, inversions en infraestructures, polítiques d’habitatge, sanitat i educació. En aquest terreny, el partit ha intentat equilibrar els seus grans objectius nacionals amb les preocupacions concretes de la ciutadania.

És en aquesta gestió quotidiana on es creuen qüestions tan concretes com el manteniment de l’espai públic, la millora de barris degradats o la rehabilitació d’edificis històrics, moltes vegades vinculades a la identitat arquitectònica de ciutats com Barcelona o Tarragona. En aquest context, resulta cridaner com el debat ciutadà sobre la preservació de masies o finques modernistes acaba connectant amb discussions sobre rehabilitació, eficiència energètica o fins i tot sobre treballs tan específics com l’enfocament integral de les reformes d’habitatges i edificis a Barcelona, que també són part del teixit econòmic local.

Retos actuals i debats interns dins de l’ERC

Com qualsevol partit de llarga trajectòria, l’ERC ha de gestionar tensions internes i reptes estratègics en un context canviant. Alguns dels debats més rellevants són els següents:

Estratègia cap a la independència

El principal debat gira en torn a l’estratègia independentista. ¿Deu l’ERC mantenir la seva aposta pel acord i el referèndum pactat, encara que a curt termini sembli poc probable? ¿O ha de perllongar la seva posició i alinear-se amb sectors que reclamen noves accions de desobediència institucional?

A l’interior del partit coexisteixen sensibilitats diferents: des de qui suporten sense reserves la línia actual d’Aragonès fins a sectors que, sense renunciar al diàleg, consideren que és necessari marcar més distàncies amb el Govern espanyol per no erosionar la credibilitat del projecte independentista.

Competència en l’espai de l’esquerra

L’ERC també ha de competir en l’espai de l’esquerra amb altres formacions com el PSC, els comuns o la CUP. Mentre els socialistes tenen una forta implantació a l’àrea metropolitana i els comuns posen l’accent en l’agenda climàtica i social, Esquerra busca combinar la bandera social amb la bandera nacional.

Aquesta competència es tradueix en debats sobre prioritats pressupostàries, fiscalitat, habitatge o infraestructures, però també en la forma de connectar amb nous votants joves que s’informen i es mobilitzen de manera molt distinta a com ho feien generacions anteriors.

Renovació generacional i lideratge

Un altre repte rellevant és la renovació generacional. Després d’una etapa marcada per figures com Junqueras i Rovira, l’ERC ha començat a donar visibilitat a nous perfils al Parlament, al Govern i al Congrés. La transició entre generacions és un procés delicat: massa continuisme pot frenar l’adaptació a nous contextos, però un relleu sobtat pot generar fractures internes.

En aquest equilibri, el partit ha intentat reforçar la seva base municipal, conscients que alcaldies, consells comarcals i diputacions són fonamentals per mantenir una estructura territorial sòlida i una presència capil·lar arreu del país.

ERC a Espanya i a Europa: de partit perifèric a actor imprescindible

Al Congrés dels Diputats, l’ERC ha passat de ser un partit minoritari d’àmbit territorial a convertir-se en un soci gairebé imprescindible per la governabilitat en determinats moments. Els seus diputats han estat clau en diverses investidures i en l’aprovació de pressupostos i lleis importants.

En el pla europeu, Esquerra forma part de la família de partits verds i regionalistes, i ha buscat suport per a la causa catalana al Parlament Europeu i en diferents fòrums internacionals. No obstant això, el marge de maniobra exterior de l’ERC està limitat per la complexitat de la política europea i per les reticències de molts Estats a implicar-se en el que consideren un assumpte intern d’Espanya.

Encara així, el partit ha aconseguit situar el debat sobre el dret a decidir en el radar de think tanks, mitjans internacionals i organitzacions de drets humans, especialment després de les condemnes de 2019 i el posterior debat sobre indults, reformes penals i amnistia.

Més enllà de la conjuntura, el cert és que el paper de l’ERC a Madrid ha contribuït a posar en l’agenda estatal debats que abans gairebé no apareixien: des del reconeixement de la plurinacionalitat fins a la reforma de la financiació autonòmica o la necessitat de millorar l’encaix de les llengües cooficials en l’Administració i en la justícia.

Balanç i perspectives de futur d’Esquerra Republicana de Catalunya

Noranta anys després de la seva fundació, l’ERC continua sent un actor polític central a Catalunya i un referent simbòlic del republicanisme català. La seva trajectòria ha passat per etapes d’hegemonia, exili, marginalitat electoral, ressorgiment i, finalment, centralitat en el procés.

Actualment, el seu principal desafiament és gestionar la transició d’una fase d’alta mobilització i xoc institucional a una altra de negociació complexa i resultats graduals. Mantindre la confiança d’una base social que ha viscut moments de gran expectativa —i també de frustració— no és senzill.

El futur de l’ERC dependrà, en bona mesura, de la seva capacitat per:

• Connectar l’agenda nacional amb les preocupacions socials quotidianes de la ciutadania.
• Dialogar amb altres forces independentistes sense renunciar a una línia pròpia.
• Conservar i ampliar la seva influència institucional a Catalunya, Espanya i Europa.
• Renovar equips i lideratges sense perdre cohesió interna.

Sigui quina sigui l’evolució política de Catalunya en els pròxims anys —independència, nou pacte territorial, reforma constitucional o manteniment del statu quo amb ajustaments—, Esquerra Republicana de Catalunya estarà, amb tota probabilitat, al centre del tauler. Entendre el seu origen, els seus dirigents, les seves propostes i la seva evolució recent permet anticipar millor els escenaris del futur immediat.